SUMANT PERES I POMES: 14M+15M=19J

Això no són, mates, és clar. I és que com deien els i les mestres que tant patien per ensenyar-nos a sumar i restar als de l’EGB, no es poden sumar pomes i peres. Però contra aquest principi, i contra l’opinió de l’Ana Botella, avui a Barcelona hem sumat pomes i peres, hem sumat la mani contra les retallades del 14 de maig, i la mani per una democràcia real del 15 de maig... i hem tingut una suma meravellosa, la mani del 19 de juny. Més de 200000 persones, o com diu el meu amic Txus, més de “3 Vies Laietanes” (més el Pla de Palau) plenes de gent que ens hem manifestat contra el pacte de l’Euro i per defensar la biosfera sobre l’economia, és a dir, la democràcia contra el neoliberalisme.

Quan el passat 14 de maig vam omplir més d’una vegada i mitja el mateix manifestòdrom, poc ens podíem imaginar el que vindria després. El dia següent, amb alguns prejudicis, em vaig unir a la convocatòria que a Barberà va difondre el Comitè en Defensa dels Drets Socials i vaig comprovar, amb satisfacció, que al costat d’un corrent minoritari que feia bandera de l’anti, i que propugna la no-organització, el gruix de la manifestació estava contra el neoliberalisme representat pel bipartidisme de l’actual restauració borbònica.

Aquest és el vincle de les persones que ens manifestàvem el 14M i el 15M: el rebuig al neoliberalisme. Aquesta és la base des de la que es pot construir una veritable alternativa a la pseudo-democràcia borbònica. Als documents i debats del Partit dels i les Comunistes de Catalunya, com per exemple aquest informe del mes d’abril, apareix des de fa molt temps un referent en la lluita contra el neoliberalisme, el Foro de São Paulo. Tothom coneix el Foro de Porto Alegre, seu original del Fòrum Social Mundial, però poca gent sap de la importància del Foro de São Paulo (FSP).

L’any 1990 es crea, per iniciativa del PT brasiler, i el Partit Comunista Cubà, el Foro de São Paulo, com a espai de treball dels partits d’esquerra de l’Amèrica Llatina. En la seva IV trobada, a la Habana, el 1993, Fidel Castro fa un discurs cabdal per al futur del continent, en què diu textualment: “hoy en la América Latina la batalla prioritaria es —a mi juicio— derrotar el neoliberalismo” i parla d’assolir aliances “que permitan ganar la batalla contra este enemigo de ahora que es el neoliberalismo, que va a ir creando condiciones sociales tremendas e insoportables.” Avui, 18 anys després, 12 països d’Amèrica Llatina estan governats per forces que formen part del FSP.

Cal dir que els anys 90 són els anys més durs dels plans d’ajustament del FMI a l’Amèrica Llatina, que, a partir de l’endeutament dels Estats, es proposa i aconsegueix amb molt èxit acabar amb el sector públic i els drets socials de la població d’aquells països.  Curiosament, la Unió Europea i el FMI, amb els mateixos arguments, estan extorsionant els governs dels PIGS (Portugal, Italy, Greece & Spain) per acabar amb els nostres drets socials.

Avui a la Unió Europea, com fa 18 anys a Amèrica Llatina, el neoliberalisme és l’enemic a batre. I després d’identificar l’enemic, cal passar a l’acció, i sobretot organitzar-se. Sense organització no es pot lluitar. Una de les grans lliçons del FSP és que la diversitat no és sinònim de feblesa, i que abans d’arribar a l’estació del socialisme, hem de passar per l’estació de la democràcia. El nostre tren ja té destinació, i necessitem molta gent. Avui a Barcelona erem molt més que la suma mecànica del 14M i el 15M, i això vol dir que estem començant a apuntar en la direcció correcta. Però hem de ser molts i moltes més, necessitem de tota la diversitat d’aliances contra el neoliberalisme, perquè aquest és incompatible amb la democràcia.

Comença el viatge, i aquesta revolució democràtica que volem s’ha de construir amb la majoria, amb el conjunt de la classe treballadora. La construcció del socialisme del segle XXI a països com Veneçuela ha estat la conseqüència de revolucions democràtiques reals. Però abans de sortir, i tot i que anem en tren, necessitarem un mapa, un full de ruta. En el camí cap al futur, no hi ha guia millor que la memòria històrica, i en la propera entrada del blog, farem una mica de “flashback” amb l’oncle Frederic (Engels).

BONUS TRACK:

com que el post ha quedat poc ferroviari, i la nostra dèria són els trens, res millor que un vídeo-clip dels d’abans, és a dir, d'una pel·lícula. La cançó és “O Tren”, que vaig escoltar per primera vegada en la versió que van fer els Siniestro Total en el seu segon LP (Siniestro total II: El Regreso, 1983). Aquí la teniu en versió original, per l’Andrés do Barro, que va trencar esquemes l’any 1969, arribant al número 1 en l’Espanya del franquisme amb Franco... amb un tema cantat en galego. O Tren do Futuro!