El tren aturat, les eleccions i el retorn del "Monstre de la PPinça"

Les conquestes de la classe treballadora sempre s’han aconseguit des de la mobilització, expressada mitjançant les nostres eines: les associacions, els moviments unitaris, els sindicats, i els partits obrers. La confusió entre eines i objectius ha estat una de les causes de debat (i divisió) en el moviment obrer, des dels seus origens fins als nostres dies, i no la reproduiré aquí. Hem de posar el tren en marxa, i l’objectiu ha de ser plantar cara a l’ofensiva neoliberal que vol acabar amb els nostres drets, i que s’expressa en mesures legislatives com la recent reforma de la negociació col·lectiva per part del govern del PSOE o el projecte de “Llei Òmnibus” del govern convergent.

La classe obrera ha de lluitar al carrer i a la institució, i per tant són imprescindibles les associacions, el moviment veïnal, els sindicats i els partits que han de representar-la. L’abstencionisme polític, el discurs de desprestigi contra el sindicalisme de classe i  el vell missatge franquista segons el qual tots els polítics són iguals ens perjudiquen als treballadors i treballadores. Cal fer crítica a les eines existents, cal millorar-les, i evidentment és necessari un esforç per part de les organitzacions del moviment obrer per ser més transparents i obertes a la participació del poble. Però negar la necessitat d’organitzar-nos i lluitar és fer el joc a Botín i els seus defensors.


Ens trobem en la necessitat de posar el tren en marxa, i mentre alguns ens diuen que el tren està obsolet i no serveix per avançar, n’hi ha d’altres que ens diuen que el tren ja s’està movent, i que “progressem adequadament”. Entre les organitzacions del moviment obrer, sempre ha existit el debat sobre l’itinerari, però també el debat sobre la velocitat. Avui no hi ha dubte que el nostre tren, el de la lluita per l’emancipació i la justícia social, ha anat fent marxa enrera, aquest article del professor Vicenç Navarro ho explica perfectament.

El nostre tren està frenat enmig d’una rampa, i no simplement aturat. Els frens del nostre tren són les organitzacions del moviment obrer, que aguanten d’una manera cada cop més precària, i cedint lentament a la pressió de l’oligarquia financera. Les reformes laborals, el desprestigi de la gestió pública, el triomf de l’individualisme i la manca de mobilització han minvat la força del moviment obrer i les seves eines... i en aquest moment, ens enfrontem al perill real de continuar retrocedint pendent avall, a tota velocitat, cap al s. XIX i més enllà. No ho podem permetre, i per això necessitem reforçar els frens, però també hem d’alimentar el motor de la mobilització.

I  vet aquí que aquest dissabte es constituïen els ajuntaments, escenari de la confrontació electoral entre partits obrers i partits que no ho són. Teòricament, els partits obrers hauríem d’estar d’acord en què el tren ha d’avançar, però com ja he dit, el moviment obrer és plural, i n’hi ha que no volen tren, sinó mitjans més lleugers i ràpids, i n’hi ha qui diu que el tren no està aturat, sinó que avança, i molt, en contra de les xifres evidents. El Partido Socialista Obrero Español i el Partit dels Socialistes de Catalunya representen una part molt important de la classe treballadora, tot i que no la defensen com cal, però malgrat tot, dins de la seva militància hi ha homes i dones amb conviccions socialdemòcrates, que veuen que el tren està aturat. Aquests homes i dones no deuen ser majoria al seu partit, perquè la direcció socialista fa temps que va decidir que el moviment no es demostra caminant, sinó per comparació amb el Partit Popular.

Però tornem als ajuntaments, perquè a l’hora de constituïr les majories i escollir alcaldes i alcaldesses, el sentit comú diu que cal buscar l’aliança entre les forces d’esquerres, és a dir, els partits obrers. Majoritàriament, si mirem el conjunt de l’Estat, és així, però en determinats casos, no és possible arribar a un acord. Les causes d’aquests desacords són diferents en cada cas, i per tant cal analitzar-les de manera separada i amb molta cura, per determinar la responsabilitat de les diferents parts. Però el relat dels mitjans afins a la direcció socialista no és un documental amb xifres, sinó una pel·licula de terror, en aquest cas una seqüela d’un gran èxit dels 90, protagonitzada pel terrible “Monstre de la PPinça”. Amb l’èxit de la primera pel·licula al cap, no hi ha gaires canvis en el guió: els bons són traïts pels malvats comunistes, que creen un monstre amb una gran PPinça per evitar que el tren segueixi amb la seva marxa constant.

Des de dissabte, la promoció del “Monstre de la PPinça II: el retorn” ha agafat força als mitjans habituals (El País, SER, Público...) però també als de la competència, com ABC. Fins i tot l’ultracatòlic dirigent del PSOE, José Bono, ha llençat pedres contra Izquierda Unida i el seu Coordinador General, Cayo Lara.  Aquests atacs pretenen reforçar la idea que el PSOE és d’esquerres, a diferència del PP, però en el fons de tot, el que reforcen és el bipartidisme, autèntica expressió de la manca de democràcia.  La resposta de Cayo Lara és molt encertada, al meu entendre. L’Àngels Martínez Castells, al seu blog, analitza d’una manera brillant aquest fenòmen. I contra l’argumentari dels “mitjans habituals”, i Akiro vigila fa una llista  amb els municipis on el PSOE i les dretes com PP o CiU han pactat.

En el cas de Barberà del Vallès, ICV-EUiA hem ofert la nostra col·laboració des de fora del govern al PSC, força més votada, amb la condició de fer polítiques d’esquerres. L’alcaldia no estava en perill, i per tant, era perfectament viable un govern del PSC en minoria, pactant polítiques d’esquerres acordades amb ICV-EUiA, però també amb el conjunt de les forces socials i polítiques que són i es reclamen d’esquerres a la nostra ciutat. Aquesta era la fòrmula més adient per fer front a les retallades i defensar els drets socials dels barberencs i barberenques. Però el PSC s’ha estimat més un acord estable per als propers quatre anys amb una força de dretes, Convergència i Unió. L’alcaldessa de la nostra ciutat va ser escollida amb els vots del PSC i CiU, obrint una etapa de govern sociovergent, que té com a únic precedent la legislatura 1995-1999, una de les pitjors i menys democràtiques dels últims 32 anys a Barberà del Vallès.

El pacte PSC-CiU és la notícia del ple de constitució de l’Ajuntament de Barberà, i no les protestes al carrer. El relat no ens pot fer oblidar la realitat: la pujada de les dretes i el reforçament del bipartidisme perjudiquen la classe treballadora, i és necessari un gran front social i polític antineoliberal, perquè no podem deixar caure el nostre tren. Ho hem de fer per nosaltres i pels treballadors i treballadores de demà. Endavant amb la gran mobilització del dia 19 de juny, necessitem energia per fer avançar el tren del futur.