SUMANT PERES I POMES: 14M+15M=19J

Això no són, mates, és clar. I és que com deien els i les mestres que tant patien per ensenyar-nos a sumar i restar als de l’EGB, no es poden sumar pomes i peres. Però contra aquest principi, i contra l’opinió de l’Ana Botella, avui a Barcelona hem sumat pomes i peres, hem sumat la mani contra les retallades del 14 de maig, i la mani per una democràcia real del 15 de maig... i hem tingut una suma meravellosa, la mani del 19 de juny. Més de 200000 persones, o com diu el meu amic Txus, més de “3 Vies Laietanes” (més el Pla de Palau) plenes de gent que ens hem manifestat contra el pacte de l’Euro i per defensar la biosfera sobre l’economia, és a dir, la democràcia contra el neoliberalisme.

Quan el passat 14 de maig vam omplir més d’una vegada i mitja el mateix manifestòdrom, poc ens podíem imaginar el que vindria després. El dia següent, amb alguns prejudicis, em vaig unir a la convocatòria que a Barberà va difondre el Comitè en Defensa dels Drets Socials i vaig comprovar, amb satisfacció, que al costat d’un corrent minoritari que feia bandera de l’anti, i que propugna la no-organització, el gruix de la manifestació estava contra el neoliberalisme representat pel bipartidisme de l’actual restauració borbònica.

El tren aturat, les eleccions i el retorn del "Monstre de la PPinça"

Les conquestes de la classe treballadora sempre s’han aconseguit des de la mobilització, expressada mitjançant les nostres eines: les associacions, els moviments unitaris, els sindicats, i els partits obrers. La confusió entre eines i objectius ha estat una de les causes de debat (i divisió) en el moviment obrer, des dels seus origens fins als nostres dies, i no la reproduiré aquí. Hem de posar el tren en marxa, i l’objectiu ha de ser plantar cara a l’ofensiva neoliberal que vol acabar amb els nostres drets, i que s’expressa en mesures legislatives com la recent reforma de la negociació col·lectiva per part del govern del PSOE o el projecte de “Llei Òmnibus” del govern convergent.

La classe obrera ha de lluitar al carrer i a la institució, i per tant són imprescindibles les associacions, el moviment veïnal, els sindicats i els partits que han de representar-la. L’abstencionisme polític, el discurs de desprestigi contra el sindicalisme de classe i  el vell missatge franquista segons el qual tots els polítics són iguals ens perjudiquen als treballadors i treballadores. Cal fer crítica a les eines existents, cal millorar-les, i evidentment és necessari un esforç per part de les organitzacions del moviment obrer per ser més transparents i obertes a la participació del poble. Però negar la necessitat d’organitzar-nos i lluitar és fer el joc a Botín i els seus defensors.

Es busquen maquinistes

Aquesta és la primera entrada d'aquest blog, i és un bon moment per explicar aquesta dèria ferroviària. Sovint s'utilitza la metàfora del tren per tal de descriure el camí cap a una societat millor. Les persones que volem superar el capitalisme mitjançant la seva destrucció, sembla que tenim clar que volem arribar a una estació revolucionària. Les qüestions clàssiques a respondre són:  quin camí hem d'escollir? amb quina energia farem avançar el tren? i la més important, qui ha de conduir el tren fins a la seva destinació?

Però la realitat és molt tossuda, i tot i que és molt interessant debatre sobre l'estratègia, la política d'aliances o la definició del subjecte revolucionari, al carrer s'estan llençant preguntes equivalents a "per què en tren i no en cotxe o amb bici?", "serveixen per alguna cosa, els trens?", o fins i tot, "què és un tren?"