Això no són, mates, és clar. I és que com deien els i les mestres que tant patien per ensenyar-nos a sumar i restar als de l’EGB, no es poden sumar pomes i peres. Però contra aquest principi, i contra l’opinió de l’Ana Botella, avui a Barcelona hem sumat pomes i peres, hem sumat la mani contra les retallades del 14 de maig, i la mani per una democràcia real del 15 de maig... i hem tingut una suma meravellosa, la mani del 19 de juny. Més de 200000 persones, o com diu el meu amic Txus, més de “3 Vies Laietanes” (més el Pla de Palau) plenes de gent que ens hem manifestat contra el pacte de l’Euro i per defensar la biosfera sobre l’economia, és a dir, la democràcia contra el neoliberalisme.
Quan el passat 14 de maig vam omplir més d’una vegada i mitja el mateix manifestòdrom, poc ens podíem imaginar el que vindria després. El dia següent, amb alguns prejudicis, em vaig unir a la convocatòria que a Barberà va difondre el Comitè en Defensa dels Drets Socials i vaig comprovar, amb satisfacció, que al costat d’un corrent minoritari que feia bandera de l’anti, i que propugna la no-organització, el gruix de la manifestació estava contra el neoliberalisme representat pel bipartidisme de l’actual restauració borbònica.
diumenge, 19 de juny del 2011
dilluns, 13 de juny del 2011
El tren aturat, les eleccions i el retorn del "Monstre de la PPinça"
Les conquestes de la classe treballadora sempre s’han aconseguit des de la mobilització, expressada mitjançant les nostres eines: les associacions, els moviments unitaris, els sindicats, i els partits obrers. La confusió entre eines i objectius ha estat una de les causes de debat (i divisió) en el moviment obrer, des dels seus origens fins als nostres dies, i no la reproduiré aquí. Hem de posar el tren en marxa, i l’objectiu ha de ser plantar cara a l’ofensiva neoliberal que vol acabar amb els nostres drets, i que s’expressa en mesures legislatives com la recent reforma de la negociació col·lectiva per part del govern del PSOE o el projecte de “Llei Òmnibus” del govern convergent.
La classe obrera ha de lluitar al carrer i a la institució, i per tant són imprescindibles les associacions, el moviment veïnal, els sindicats i els partits que han de representar-la. L’abstencionisme polític, el discurs de desprestigi contra el sindicalisme de classe i el vell missatge franquista segons el qual tots els polítics són iguals ens perjudiquen als treballadors i treballadores. Cal fer crítica a les eines existents, cal millorar-les, i evidentment és necessari un esforç per part de les organitzacions del moviment obrer per ser més transparents i obertes a la participació del poble. Però negar la necessitat d’organitzar-nos i lluitar és fer el joc a Botín i els seus defensors.
La classe obrera ha de lluitar al carrer i a la institució, i per tant són imprescindibles les associacions, el moviment veïnal, els sindicats i els partits que han de representar-la. L’abstencionisme polític, el discurs de desprestigi contra el sindicalisme de classe i el vell missatge franquista segons el qual tots els polítics són iguals ens perjudiquen als treballadors i treballadores. Cal fer crítica a les eines existents, cal millorar-les, i evidentment és necessari un esforç per part de les organitzacions del moviment obrer per ser més transparents i obertes a la participació del poble. Però negar la necessitat d’organitzar-nos i lluitar és fer el joc a Botín i els seus defensors.
dilluns, 6 de juny del 2011
Es busquen maquinistes
Aquesta és la primera entrada d'aquest blog, i és un bon moment per explicar aquesta dèria ferroviària. Sovint s'utilitza la metàfora del tren per tal de descriure el camí cap a una societat millor. Les persones que volem superar el capitalisme mitjançant la seva destrucció, sembla que tenim clar que volem arribar a una estació revolucionària. Les qüestions clàssiques a respondre són: quin camí hem d'escollir? amb quina energia farem avançar el tren? i la més important, qui ha de conduir el tren fins a la seva destinació?
Però la realitat és molt tossuda, i tot i que és molt interessant debatre sobre l'estratègia, la política d'aliances o la definició del subjecte revolucionari, al carrer s'estan llençant preguntes equivalents a "per què en tren i no en cotxe o amb bici?", "serveixen per alguna cosa, els trens?", o fins i tot, "què és un tren?"
Però la realitat és molt tossuda, i tot i que és molt interessant debatre sobre l'estratègia, la política d'aliances o la definició del subjecte revolucionari, al carrer s'estan llençant preguntes equivalents a "per què en tren i no en cotxe o amb bici?", "serveixen per alguna cosa, els trens?", o fins i tot, "què és un tren?"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)