dilluns, 6 de juny del 2011

Es busquen maquinistes

Aquesta és la primera entrada d'aquest blog, i és un bon moment per explicar aquesta dèria ferroviària. Sovint s'utilitza la metàfora del tren per tal de descriure el camí cap a una societat millor. Les persones que volem superar el capitalisme mitjançant la seva destrucció, sembla que tenim clar que volem arribar a una estació revolucionària. Les qüestions clàssiques a respondre són:  quin camí hem d'escollir? amb quina energia farem avançar el tren? i la més important, qui ha de conduir el tren fins a la seva destinació?

Però la realitat és molt tossuda, i tot i que és molt interessant debatre sobre l'estratègia, la política d'aliances o la definició del subjecte revolucionari, al carrer s'estan llençant preguntes equivalents a "per què en tren i no en cotxe o amb bici?", "serveixen per alguna cosa, els trens?", o fins i tot, "què és un tren?" 



La indignació té part de perplexitat, de manca d'eines teòriques, però té una virtut fonamental: hem tocat de peus a terra, o almenys comencem a despertar de la fantasia segons la qual tothom podia tenir un cotxàs a la porta, una segona residència, i volar a qualsevol país exòtic cada any... a cop de crèdit. I aquest despertador ens diu que no podem continuar paralitzats, i hem d'avançar, plantar cara per fer possible un futur millor. La ciutadania indignada ens ha fet recuperar també els carrers i places com a escenari permanent de la política, i això ha ajudat a moltes persones que han vençut la por i la desconfiança en els seus veïns i veïnes, que han parlat a l'assemblea, que han escoltat... Hem de combatre la ideologia neoliberal, que diu que qui no té recursos és perquè no s'hi esforça prou, i que ha arribat a dominar els nostres cervells, de manera que les persones que ho passen malament, en comptes d'indignar-se, es queden a casa avergonyides.

El moviment de la indignació ja ha aconseguit molt, i cal donar-hi suport, però també hem d'ajudar a donar resposta a les preguntes:

Què és un tren? Un tren és una organització, més o menys formal, però que com a mínim ha de tenir voluntat d'avançar en un mateix sentit i amb una destinació comuna.

Serveixen per alguna cosa, els trens? Aquesta pregunta és trampa, perquè normalment la formulen aquells a qui el seu tren els sembla el millor, o que s'estimen més el transport privat. Les conquestes del moviment obrer s'han aconseguit sempre en tren, és a dir, mitjançant la lluita organitzada de la classe treballadora. Nosaltres sóm molts, i necessitem organitzar-nos bé per plantar cara als capitalistes, que són pocs i de seguida es posen d'acord. Per això els molesten les organitzacions de la classe treballadora.

Per què en tren i no en cotxe o amb bici? El tren és sostenible, segur, recorre més distància amb menys energia i és un transport de gran capacitat i col·lectiu. El viatge és llarg, i l'hem de fer plegats, necessitem molts i moltes al nostre tren, per fer front al neoliberalisme, que amenaça els nostres drets socials, i fins i tot els drets i llibertats polítics i civils. El camí recorregut des del Manifest Comunista de 1848 fins a la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 es va començar a desfer als anys 70 i 80, i mentre nosaltres preteníem defensar l'Estat del Benestar, el neoliberalisme ens està portant amb la seva màquina del temps cap a la primera meitat del segle XIX, sense regulacions, sense sufragi universal, sense drets... Necessitem un tren que ens pugui transportar a tots i totes, perquè les solucions individuals no són solucions reals i duradores.

I hem d'anar cap al futur, no cap al passat. El tren del futur ha de fer camí cap a la primera estació: la batalla contra el neoliberalisme. Davant la voracitat dels "mercats" dirigits per l'oligarquia financera, cal garantir els Drets Humans (civils, polítics i socials) enunciats a la Declaració Universal de 1948, per a tots i cada un dels éssers que habitem el planeta, sense exclusió de cap tipus. Necessitem moltes dones i homes que pugin al tren, i que col·lectivament el facin avançar. Es busquen maquinistes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada