El tren en via morta... xapa i pintura contra la Internacional Neolliberal

Després de més de dos anys en via morta, el tren del futur està una mica rovellat...  res que no puguin arreglar una mica de pintura i moltes ganes de posar-s'hi. Per manca de vies no quedarà, entre les de l'Alta Velocitat i la Via Catalana, en aquest país només ens falta tenir unes Rodalies decents i que no ens passin per l'embut de la Catalunya Radial i Centralista.


En una Catalunya democràtica, els serveis públics es defensarien contra la voracitat dels interessos privats, i la dignitat de les persones seria la "línia vermella" que mai es podria superar. Però vivim en la Catalunya que vol ser un nou Estat mentre CiU+ERC i el PP privatitzen tot el que es pot privatitzar, senyalant amb el dit de la Consulta una lluna anomenada Ítaca. En aquest més enllà, viurem una nova Edat d'Or en què no caldrà preveure mecanismes jurídics ni serveis públics per defensar els drets de la majoria, perquè l'explotació serà lliure i independent. Això si no ets del PP o Ciutadans, perquè llavors l'Arcàdia daurada no és tal, sinó que és un antre infernal que deixa Dante a l'alçada de les Tres Bessones.

I mentre els idiotes miren el dit, la Internacional Neolliberal continua guanyant espais i el seu discurs únic, com el pensament, és una polifonia de veus que canten sí i no, però que en el fons, fan avançar una visió de la societat que es basa en les aparences, els "accidents" de la matèria. Que si sóc més català que espanyol, que si només una cosa o l'altra. Que si sóc partidari d'una #pregunta inclusiva o d'una #pregunta clara... o podria ser un immobilista recentralitzador. Aquestes divisions superficials no afebleixen el discurs principal: hem de pagar nosaltres, per tal d'alimentar el cercle d'enriquiment basat en la transferència de fons públics a les entitats financeres i per tant, la conversió de deute privat en deute públic. Aquesta és la seva Democràcia, la del final de la Història.

La Internacional Neolliberal no fa reunions per decidir si accepta un partit al club, simplement els crea amb l'argila dels diners. No té una llista oficial, però té unes normes ben senzilles: qui fa els beneficis, mana. Per moltes construccions teòriques o anàlisis que fem sobre sistemes de partits, i les comparacions entre el cas català i el cas espanyol, avui hem de tornar a una anàlisi mono eix: la Internacional Neolliberal vs. el Poble. Avui (com sempre) al Parlament de Catalunya la divisió més significativa no és entre sobiranistes i constitucionalistes, és la que separa els qui defensen l'austeritat de la Troika i els que ens hi oposem. I malgrat tot, en l'actual Parlament hi ha dos grups clarament contraris a les polítiques de la Internacional Neolliberal: les CUP-AE i la coalició ICV-EUiA. Tant ERC recolzant les retallades antisocials com el PSC amb la reforma de l'article 135 de la Constitució, i tots dos salvant CiU de donar comptes dels seus casos de corrupció, han decidit contra el poble de Catalunya, i al costat del President Mas.

Necessitem un nou Parlament, en què la majoria dels diputats i diputades representin els interessos del poble, però sobretot necessitem un poble que d'una vegada per totes reaccioni contra la dictadura de la Internacional Neolliberal i el seu instrument anomenat Troika (Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional i Comissió Europea). Són ells o nosaltres, la dictadura o la democràcia.

SUMANT PERES I POMES: 14M+15M=19J

Això no són, mates, és clar. I és que com deien els i les mestres que tant patien per ensenyar-nos a sumar i restar als de l’EGB, no es poden sumar pomes i peres. Però contra aquest principi, i contra l’opinió de l’Ana Botella, avui a Barcelona hem sumat pomes i peres, hem sumat la mani contra les retallades del 14 de maig, i la mani per una democràcia real del 15 de maig... i hem tingut una suma meravellosa, la mani del 19 de juny. Més de 200000 persones, o com diu el meu amic Txus, més de “3 Vies Laietanes” (més el Pla de Palau) plenes de gent que ens hem manifestat contra el pacte de l’Euro i per defensar la biosfera sobre l’economia, és a dir, la democràcia contra el neoliberalisme.

Quan el passat 14 de maig vam omplir més d’una vegada i mitja el mateix manifestòdrom, poc ens podíem imaginar el que vindria després. El dia següent, amb alguns prejudicis, em vaig unir a la convocatòria que a Barberà va difondre el Comitè en Defensa dels Drets Socials i vaig comprovar, amb satisfacció, que al costat d’un corrent minoritari que feia bandera de l’anti, i que propugna la no-organització, el gruix de la manifestació estava contra el neoliberalisme representat pel bipartidisme de l’actual restauració borbònica.

El tren aturat, les eleccions i el retorn del "Monstre de la PPinça"

Les conquestes de la classe treballadora sempre s’han aconseguit des de la mobilització, expressada mitjançant les nostres eines: les associacions, els moviments unitaris, els sindicats, i els partits obrers. La confusió entre eines i objectius ha estat una de les causes de debat (i divisió) en el moviment obrer, des dels seus origens fins als nostres dies, i no la reproduiré aquí. Hem de posar el tren en marxa, i l’objectiu ha de ser plantar cara a l’ofensiva neoliberal que vol acabar amb els nostres drets, i que s’expressa en mesures legislatives com la recent reforma de la negociació col·lectiva per part del govern del PSOE o el projecte de “Llei Òmnibus” del govern convergent.

La classe obrera ha de lluitar al carrer i a la institució, i per tant són imprescindibles les associacions, el moviment veïnal, els sindicats i els partits que han de representar-la. L’abstencionisme polític, el discurs de desprestigi contra el sindicalisme de classe i  el vell missatge franquista segons el qual tots els polítics són iguals ens perjudiquen als treballadors i treballadores. Cal fer crítica a les eines existents, cal millorar-les, i evidentment és necessari un esforç per part de les organitzacions del moviment obrer per ser més transparents i obertes a la participació del poble. Però negar la necessitat d’organitzar-nos i lluitar és fer el joc a Botín i els seus defensors.

Es busquen maquinistes

Aquesta és la primera entrada d'aquest blog, i és un bon moment per explicar aquesta dèria ferroviària. Sovint s'utilitza la metàfora del tren per tal de descriure el camí cap a una societat millor. Les persones que volem superar el capitalisme mitjançant la seva destrucció, sembla que tenim clar que volem arribar a una estació revolucionària. Les qüestions clàssiques a respondre són:  quin camí hem d'escollir? amb quina energia farem avançar el tren? i la més important, qui ha de conduir el tren fins a la seva destinació?

Però la realitat és molt tossuda, i tot i que és molt interessant debatre sobre l'estratègia, la política d'aliances o la definició del subjecte revolucionari, al carrer s'estan llençant preguntes equivalents a "per què en tren i no en cotxe o amb bici?", "serveixen per alguna cosa, els trens?", o fins i tot, "què és un tren?"